DIARI DE CAMP (14-05-08)

He arribat tard a la jam. Quan he entrat, la sala estava iluminada per tres focus potents que apuntaven en direccions oposades. Els racons on no hi arribava la llum restaven en la penombra. Veig desplaçar-se d'un costat a l'altre les ombres dels ballarins, una composició de llum, ombra i moviment fantàstica.

En un racó de la sala, un noi toca la guitarra. Està assegut vora la finestra molt concentrat. Al seu costat, en V. toca el diggeridoo. El so de l'instrument ressona per tota la sala. A l'altre costat de la sala una noia canta. Canta molt bé, la seva veu, ben aguda, es filtra entre les notes dels músics. La noia es desplaça caminant molt a poc a poc i mou les mans lentament com si volgués agafar l'aire.

A la part central de la sala se situen la major part de ballarins. N'hi ha molts que no conec, segurament gent que és el primer cop que ve. L'A. i en R. estan ballant a la part central. Ho fan amb molta força, amb molta acrobàcia, molt depressa, i poc a poc la gent que hi ha al voltant es va desplaçant als extrems de la sala, per tal de deixar-los l'espai i contemplar l'espectacle. El seu ball em recorda a una lluita de bocs.

A la perifèria se situa la gent que mira, la gent que parla, la gent que, com jo, acaba d'arrivar i mira l'espectacle. Algunes persones es passen molta estona estirant la musculatura, d'altres simplement estan estirats a terra amb els ulls tancats.

De cop i volta un grup força nombrós entra en escena desplaçant la parella de ballarins anterior cap a un racó. Es tracta de cinc o sis persones. Totes resten en contacte. Es mouen amb molta gràcia, i emeten petits sorolls amb la veu: pop!pop!, uep!uep! Pero no es separen mai. Penso que és ben difícil conservar el contacte amb tanta gent alhora. S'ha d'estar molt atent a quina part del cos has de moure i com. Tanmateix aquest grup s'entén força bé. Hi ha quatre noies i dos nois. De tant en tant, algú dels altres ballarins passa pel costat i s'hi afegeix de forma momentània. El grup es desplaça d'un costat de la sala a l'altre, i quan la música es comença a calmar fan una pilota, uns a sobre dels altres, i es començen a moure lentament fins a separar-se i quedar estirats amb els ulls tancats.

Ocupant la resta de la sala hi ha varies persones que ballen soles.

Després d'haver contemplat el panorama, decideixo afegir-me. Començo estirant una estona, i poc després, noto una mà que em toca. Quan un entra a una jam, mai sap prèviement amb qui ballarà. Pot ser que passi molta estona sola, o que de seguida algú em vingui a buscar. A vegades sóc jo que busco a la gent, però mai hi ha una idea prèvia de qui serà la teva parella, sinó que l'elecció es realitza de forma passiva. Moltes vegades la parella esdevé aquella persona que et trobes al mig del propi recorregut.

El moment del primer contacte és ben interessant. Pot ser a través de la mirada, però normalment es fa mitjançant un petit contacte momentani. La persona que ha estat tocada respon: amb més contacte, allunyant-se, ballant al voltant de la persona que l'ha tocat. Al llarg del temps he observat que les reaccions a aquest primer contacte són molt diverses. Hi ha qui, ulls tancats, segueix aquest estímul i comença directament a ballar amb l'altre. Vàries persones coincideixen en que entrar a una jam és, per ells, abandonar tots els prejudicis, el propi rol social, i donar espai a l'intercanvi espontani.

En molts casos, la improvitazació acaba amb una abraçada o una petita conversa als marges de la part central de la sala. És a dir, amb una presentació en termes socials corrents un cop s'ha ballat amb la persona: com et dius? fa molt que vens? d'on ets?, i un llarg etc. A vegades s'acaba la dansa i cadascú va a buscar una altra persona. Hi ha potser una abraçada o un sonriure de reconeixement i prou.

El que m'interessa explorar de les jams de contact i de la pràctica d'aquesta dansa és aquesta nova forma de socialització que podriem anomenar fícica. Com a través del cos d'una persona que ens és completament desconeguda podem obtenir una quantitat tan gran d'informació. Com podem mantenir un contacte tan íntim amb un desconegut tot ballant. Com, les barreres de gènere i d'edat es trenquen. Trobem moltes vegades gent molt jove que balla amb gent més gran, inclús nens. El nivell tècnic no suposa tampoc una barrera. Els homes i dones ballen a un nivell de contacte que en un altre context seria impensable i inacceptable.

Com, al final, hi ha una presentació comú i social. Com, després, la gent que ha participat a la jam van potser a pendre alguna cosa. Com canvien les formes de relació i els rols socials tornen a cobrar importància en les relacions...