22/5/08

EL BLOG COM A EINA METODOLÒGICA

El surgiment de tots aquests projectes, em fa pensar que el blog podria esdevenir un bon mitjà per poder continuar en contacte amb la gent de Marroc, un cop realitzat l'intercanvi. Voldria que, ja que ens separa una distància geogràfica considerable, el blog servís com a punt d'unió entre ells (Arkanda i els altres participants) i nosaltres (Arts Improvització i tots aquells que hi vulguin participar). Penso que pot esdevenir un espai on seguir intercanviant experiències al voltant de la dansa Contact, les jams, i demés arts corporals. D'altra banda, des d'Arts Improvització, podem seguir desenvolupant un apartat on publicar les reflexions producte de l'encontre: amb quines premises vàrem marxar (o, si voleu, hipòtesis, ja que l'experiència s'enfoca més enllà d'un mer intercanvi, aproximant-se a qüestions sobre les relacions socials dins la població marroquina) ; quina ha estat l'experiència (potser publicar una petita memòria, o un diari de camp); i finalment, quines reflexions en podem extreure.
Així doncs me n'adono que he trobat, finalment, un sentit al fet de crear un blog, pensat com una eina que permet l'intercanvi d'experiències que, per raons de distància, no podria obtenir. En aquest sentit sí que li veig una utilitat antropològica (si bé no en el sentit clàssic de treball de camp, on l'antropòleg ha de ser al terreny in situ per tal de constatar amb els seus propis ulls la realitat que l'envolta), sinó més avia com un element que permet un altre tipus de comunicació. La xarxa es presenta doncs com un element nou, que miro amb extranyesa i afecte alhora. Un element que em cautiva, les possibilitats de qual, per al desenvolupament de l'antropologia, començo a descobrir ara.
Espero seguir investigant-ne les possibilitats, renovant la idea de l'antropologia.
Fins aviat!

21/5/08

PROJECTE CHEFCHAOUEN

Segon projecte que volem dur a terme, en col·laboració amb l'associació Arkanda. Es tracta d'un petit film antropològic sobre un grup de nens de Chefchaouen que es dediquen a fer capoeira. La investigació està encara poc desenvolupada, però la coneixença d'aquest grup de nens ens ha deixat al·lucinats. Són un grup de joves (entre 7 i 16 anys) que practiquen la capoeira. L'orígen de la seva voluntat en aprendre aquesta tècnica són els diversos programes televisius que passen a Marroc, on s'ensenya el que és la capoeira.
Uns coneixements previs de "brake dance", els han permès incorporar aquesta nova forma expressiva provinent de Brasil. Els entrenaments es fan regularment, cada tarda, a les muntanyes properes a Chefchaouen. Els elements de la natura (pedres, pendents, arbres, branques mortes, etc.) els serveixen per practicar a nivell individual. Les accidents, ens diuen, són freqüents.
Cal, ara, investigar qué está implicant a nivell social i individual aquesta pràctica, ja que cada cop hi ha més nois que s'hi estan incorporant. Els espectacles al carrer són cada cop més freqüents, i des de les escoles es contempla la idea de dedicar unes hores de la matèria de gimnàsia a desenvolupar aquesta pràctica, a mig camí entre el brake dance i la capoeira.
Per tal de dur a terme el film antropològic, comptem amb els medis tècnics i de coneixement visual dels membres de l'associació Arkanda, a nosaltres ens toca desenvolupar la recerca a través de la mirada antropològica.

PROJECTE ARKANDA

Us comunico un nou projecte internacional relacionat amb la pràctica del Contact-Improvització. Desde l'associació Arts Improvització ens hem posat en contacte amb un grup de joves associats de Rabat (Marroc). Es tracta de l'associació Arkanda, els membres de la qual provenen de diferents disciplines artístiques (pintura, dança, acrobàcia, malabars, cinema, música...). Són un dels grups més potents de Marroc en aquests moments i cada any, organitzen una caravana que va recorrent les diferents ciutats del país amb l'objectiu de sensibilitzar el públic en general en les disciplines artístiques.
Des d'Arts Improvització, ens agradaria poder realitzar un intercanvi, on poguessim mostrar el que és el Contact. A Marroc la dança contemporània és una disciplina gairebé innexisten. En tot Marroc només hi ha una escola de dança, impulsada pel govern francès. És per aquest motiu, que el primer objectiu del nostre projecte s'encara a promocionar i popularitzar la dansa al Marroc.
Com a practicants de la Dansa Contact, creiem que aquesta té unes especificitats que, a més de treballar l'expressió corporal, són enriquidores a nivell humà. Pensem que, ensenyant i practicant la dansa, podrem generar espais de reflexió entorn a la pràctica de les relacions socials, qüestions de gènere, etc.
El projecte té com objectiu crear espais on dur a terme la pràctica del Contact, així com altres disciplines complementàries com són la música, l'acrobàcia, el cant, etc. Ens agradaria crear de forma conjunta un espai obert a tothom (independentment de l'edat, sexe, classe social, o orígen) on poguer intercanviar experiències, a través del cos i de la paraula.
L'objectiu és, també, el de que aquest espai obert segueixi en funcionament un cop haguem marxat, oferint la gestió del mateix als membres d'Arkanda. Ells seran els encarregats, llavors, de donar continuïtat a l'espai, mitjançant cursos, jams, etc.
Des de Barcelona, ens agradaria continuar participant en possibles intercanvis, donant inici, com ja fa temps que es va donar a Europa, d'una xarxa més àmplia de jams que inclogui el continent africà (l'únic on no tenim coneixença de que existeixin).
Creiem que l'especificitat de cada lloc, així com de les persones que hi viuen, poden aportar elements interessants i enriquidors a la dansa, així com reflexions profundes sobre qüestions socials. El seu punt de vista, doncs, esdevé fonamental.

17/5/08

DIARI DE CAMP (14-05-08)
He arribat tard a la jam. Quan he entrat, la sala estava iluminada per tres focus potents que apuntaven en direccions oposades. Els racons on no hi arribava la llum restaven en la penombra. Veig desplaçar-se d'un costat a l'altre les ombres dels ballarins, una composició de llum, ombra i moviment fantàstica.
En un racó de la sala, un noi toca la guitarra. Està assegut vora la finestra molt concentrat. Al seu costat, en V. toca el diggeridoo. El so de l'instrument ressona per tota la sala. A l'altre costat de la sala una noia canta. Canta molt bé, la seva veu, ben aguda, es filtra entre les notes dels músics. La noia es desplaça caminant molt a poc a poc i mou les mans lentament com si volgués agafar l'aire.
A la part central de la sala se situen la major part de ballarins. N'hi ha molts que no conec, segurament gent que és el primer cop que ve. L'A. i en R. estan ballant a la part central. Ho fan amb molta força, amb molta acrobàcia, molt depressa, i poc a poc la gent que hi ha al voltant es va desplaçant als extrems de la sala, per tal de deixar-los l'espai i contemplar l'espectacle. El seu ball em recorda a una lluita de bocs.
A la perifèria se situa la gent que mira, la gent que parla, la gent que, com jo, acaba d'arrivar i mira l'espectacle. Algunes persones es passen molta estona estirant la musculatura, d'altres simplement estan estirats a terra amb els ulls tancats.
De cop i volta un grup força nombrós entra en escena desplaçant la parella de ballarins anterior cap a un racó. Es tracta de cinc o sis persones. Totes resten en contacte. Es mouen amb molta gràcia, i emeten petits sorolls amb la veu: pop!pop!, uep!uep! Pero no es separen mai. Penso que és ben difícil conservar el contacte amb tanta gent alhora. S'ha d'estar molt atent a quina part del cos has de moure i com. Tanmateix aquest grup s'entén força bé. Hi ha quatre noies i dos nois. De tant en tant, algú dels altres ballarins passa pel costat i s'hi afegeix de forma momentània. El grup es desplaça d'un costat de la sala a l'altre, i quan la música es comença a calmar fan una pilota, uns a sobre dels altres, i es començen a moure lentament fins a separar-se i quedar estirats amb els ulls tancats.
Ocupant la resta de la sala hi ha varies persones que ballen soles.
Després d'haver contemplat el panorama, decideixo afegir-me. Començo estirant una estona, i poc després, noto una mà que em toca. Quan un entra a una jam, mai sap prèviement amb qui ballarà. Pot ser que passi molta estona sola, o que de seguida algú em vingui a buscar. A vegades sóc jo que busco a la gent, però mai hi ha una idea prèvia de qui serà la teva parella, sinó que l'elecció es realitza de forma passiva. Moltes vegades la parella esdevé aquella persona que et trobes al mig del propi recorregut.
El moment del primer contacte és ben interessant. Pot ser a través de la mirada, però normalment es fa mitjançant un petit contacte momentani. La persona que ha estat tocada respon: amb més contacte, allunyant-se, ballant al voltant de la persona que l'ha tocat. Al llarg del temps he observat que les reaccions a aquest primer contacte són molt diverses. Hi ha qui, ulls tancats, segueix aquest estímul i comença directament a ballar amb l'altre. Vàries persones coincideixen en que entrar a una jam és, per ells, abandonar tots els prejudicis, el propi rol social, i donar espai a l'intercanvi espontani.
En molts casos, la improvitazació acaba amb una abraçada o una petita conversa als marges de la part central de la sala. És a dir, amb una presentació en termes socials corrents un cop s'ha ballat amb la persona: com et dius? fa molt que vens? d'on ets?, i un llarg etc. A vegades s'acaba la dansa i cadascú va a buscar una altra persona. Hi ha potser una abraçada o un sonriure de reconeixement i prou.
El que m'interessa explorar de les jams de contact i de la pràctica d'aquesta dansa és aquesta nova forma de socialització que podriem anomenar fícica. Com a través del cos d'una persona que ens és completament desconeguda podem obtenir una quantitat tan gran d'informació. Com podem mantenir un contacte tan íntim amb un desconegut tot ballant. Com, les barreres de gènere i d'edat es trenquen. Trobem moltes vegades gent molt jove que balla amb gent més gran, inclús nens. El nivell tècnic no suposa tampoc una barrera. Els homes i dones ballen a un nivell de contacte que en un altre context seria impensable i inacceptable.
Com, al final, hi ha una presentació comú i social. Com, després, la gent que ha participat a la jam van potser a pendre alguna cosa. Com canvien les formes de relació i els rols socials tornen a cobrar importància en les relacions...